Què és la desertificació? Els casos de Las Tablas de Daimiel i Doñana
Segons la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD), la desertificació és la degradació de les terres seques en àrees àrides, semiàrides i subhumides, a causa de variacions climàtiques i activitats humanes. Quan succeeix aquesta degradació i no s’atura a temps, la zona acaba tenint unes característiques similars a les d’un desert i les conseqüències poden ser bastant catastròfiques, tant a escala ambiental com per a la població d’aquesta zona.
Quines són les causes de la desertificació?
Una de les causes són les variacions climàtiques, com la sequera, que és quan ha plogut per sota del normal en una zona i es mantenen temperatures altes durant diversos mesos. Això provoca desequilibris hidrològics i que no hi hagi suficient aigua per a, per exemple, el creixement adequat de les plantes. Una altra variació climàtica adversa és la que produeixen els vents extrems i les pluges torrencials, que arrosseguen la vegetació i poden fer patir als animals.
Una altra de les principals causes de la desertificació són les activitats humanes, com l’excés de cultius, que provoca que es vagi esgotant l’aigua del subsol i augmenti la probabilitat que aquesta es contamini amb sals per mals sistemes d’irrigació. La sobrepastura també genera que la vegetació desaparegui i que el sòl quedi desprotegit de l’erosió. De la mateixa forma, la desforestació i els incendis també afavoreixen l’erosió. Una altra activitat que també propicia la desertificació és l’excés de turisme, ja que augmenta molt el consum d’aigua en època de vacances.
És a dir, la desertificació sol produir-se més en llocs secs en els quals hi ha una sobreexplotació dels recursos del sòl. Aquesta mala gestió fa que, a la llarga, es vagin esgotant els recursos disponibles i, quan comencen a escassejar, com l’aigua, tot el sistema col·lapsa i tant el medi ambient com les comunitats de la zona comencen a patir. Els cultius són cada cop menys productius i la resta de vegetació i animals comencen a desaparèixer de la zona. En casos molt greus, la degradació del sòl pot provocar un empobriment de la zona, l’emigració de persones i, fins i tot, conflictes polítics.
Podríem arribar a pensar que la desertificació només es produeix als països menys desenvolupats, però res més lluny de la veritat. Al sud d’Europa tenim zones seques, així que el risc de desertificació és present i, a Espanya, més del 70 % del territori es troba en risc de desertificació. A causa d’això i de la inacció de les autoritats competents per a prevenir-la, tenim algunes zones afectades de forma bastant escandalosa.
Llocs més representatius afectats per la desertificació a Espanya
Aiguamoll de Las Tablas de Daimiel
L’exemple més clar és el que s’està produint al Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Ciudad Real, Castella-la Manxa), que disposa d’un aiguamoll únic a Europa que serveix de refugi a més de 2.000 espècies i té 11 hàbitats d’interès comunitari. Pels seus beneficis ambientals va ser declarat zona d’especial protecció per als ocells (ZEPA) i forma part de la Reserva de la Biosfera la Manxa Humida. Malgrat la seva importància, l’aqüífer que alimenta aquest aiguamoll va ser declarat sobreexplotat el 1994 a causa de l’excés de consum d’aigua per als cultius de regadiu de la zona i, encara que es van dur a terme algunes mesures per a evitar la seva desertificació total, van ser temporals i, el març de 2023, només tenien aigua unes 250 hectàrees del total de 1.750 que té l’aiguamoll, ja que porta vuit anys seguits de sequera.
Si no es fa res per solucionar-ho aviat, els experts temen que l’aiguamoll s’assequi del tot i perdi tota la biodiversitat que encara conserva, sent molt difícil la seva recuperació. Per això, més de 500 científics van signar un manifest el març de 2023 demanant al Govern d’Espanya que es fes un transvasament del riu Tajo per a emplenar les Taules com a mesura urgent mentre es troben altres solucions. Se’ls va escoltar i al maig es va començar a fer el transvasament, però les organitzacions ecologistes el veuen insuficient (fins i tot inadequat) i reclamen mesures útils a llarg termini.
Maresmes de Doñana
L’altre cas que més està ressonant als mitjans aquests darrers mesos és el de les maresmes del Parc Nacional i Natural de Doñana, situat entre Huelva, Sevilla i Cadis (Andalusia). Doñana és l’aiguamoll més important d’Europa, ja que acull moltíssima biodiversitat, incloses 300 espècies d’ocells, moltes de les quals són migratòries i crien allà, com el milà reial (Milvus milvus). A causa de la seva importància, aquest parc nacional està declarat com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de 1994 i, igual que Las Tablas de Daimiel, com a zona d’especial protecció per als ocells. Tot i així, està patint una “daimielització” i si es continua explotant com fins ara (amb excés de cultius i turisme), juntament amb períodes de sequera cada cop més llargs -l’actual de quatre anys seguits- podria arribar al nivell de desertització de Las Tablas de Daimiel, ja que la sobreexplotació de l’aigua subterrània no deixa que l’aqüífer s’ompli prou durant l’època de pluges.
De moment, no hi ha plans eficaços per a evitar la seva desertització i la polèmica d’aquests darrers mesos ve per la “llei anti Doñana”, una proposta de llei del Partit Popular que està tramitant la Junta d’Andalusia. La proposta pretén atorgar amnistia a explotacions de cultius il·legals perquè tinguin dret a reg d’aigües superficials i així no extreguin aigua de l’aqüífer de Doñana. El problema, segons explica Ecologistes en Acció en aquest article, és que per a substituir aquesta aigua, proposen construir una presa en una zona en la qual hi ha contaminació provocada per la mineria del passat i, si s’utilitzés l’aigua d’aquesta presa, podria ser perillós per a la salut humana i els ecosistemes de Doñana. A més, aquesta llei fomentaria que alguns terrenys poguessin ser desforestats i passar a ser de regadiu, provocant també una possible especulació incontrolada amb el seu valor.
La proposta de llei s’ha fet ignorant els informes científics de 2023 sobre l’estat de degradació en Doñana i les recomanacions de gestió que va emetre la Unesco en 2021, recomanacions que la Junta d’Andalusia i l’Estat espanyol es van comprometre a complir. Anteriorment, el Tribunal de Justícia de la UE també va condemnar a Espanya per destruir Doñana extraient aigua subterrània en excés des de fa dècades i per estar incomplint les Directives Marc de l’Aigua i Hàbitats de la Unió Europea, però sembla que no li donen importància a la condemna i la Comissió Europea ha tornat a amenaçar amb una denúncia per continuar incomplint aquestes directives.
No podem permetre que torni a repetir-se un cas com el de Las Tablas de Daimiel. És per això que més de 1600 científics, nacionals i internacionals, i institucions, s’han sumat a una crida per a demanar la retirada de la proposta de llei, que es garanteixi l’agricultura sostenible en la zona tenint en compte l’actual canvi climàtic, que es comencin a prendre mesures de restauració de l’espai natural i els seus ecosistemes més amenaçats, i que la Comissió Europea prengui mesures per a frenar la llei. A més, les principals ONG ecologistes, com WWF España i Greenpeace, fa temps que proposen solucions.
En resum
La desertificació es produeix per variacions climàtiques, com la sequera per altes temperatures i escassetat de pluges, i per activitats humanes, com l’excés de cultius, la sobrepastura, la desforestació, els incendis i l’excés de turisme en zones concretes. Les principals conseqüències són l’escassetat d’aigua, la falta de vegetació, l’erosió del sòl i la limitació de recursos per a la supervivència de les espècies i les poblacions de la zona.
Espanya és el país amb més risc de desertificació de la Unió Europea i ja tenim zones afectades, com les maresmes de Doñana i Las Tablas de Daimiel. Els dos casos tenen moltíssim en comú i poden recuperar-se, ja que si s’actua a temps, la desertificació és reversible. L’ideal seria que s’apliquessin mesures de conservació d’aquests espais tenint en compte l’escenari actual de canvi climàtic, entre elles, mesures que aconseguissin controlar eficaçment l’ús de l’aigua i l’excés de cultius de regadiu en zones seques. Encara queda molt per fer, però esperem que les institucions es posin en marxa ràpidament, que actuïn tenint en compte els estudis fets per científics experts en la matèria i que no es moguin només per interessos que atempten greument contra la biodiversitat del planeta.
Principals referències
Foto de portada: Kalman Kovats, Pixabay
Ecologistas en Acción. 2023. Doñana, a las puertas del colapso (Consultada el 29/06/2023)
Esther Sánchez. 2023. Más de 500 científicos piden al Gobierno agua del Tajo para salvar Las Tablas de Daimiel. El País, Clima y Medio Ambiente (Consultada el 29/06/2023
Hori, Yukie; Stuhlberger, Christina; Simonett, Otto. 2011. Desertification: a visual synthesis. United Nations Convention to Combat Desertification Zoï Environment Network. ISBN/ISSN/DOI: 9789295043497
Tamara Pereira. 2020. Doñana, entre dos aguas. El Correo de Andalucía (Consultada el 29/06/2023)
WWF España. 2020. Agua: ¿Qué es el robo del agua? (Consultada el 29/06/2023)