Pares del món animal. Trencant esquemes
El dia del pare se sol dedicar als pares humans, però existeixen moltíssimes espècies i moltíssims tipus de pares. En aquest article descobrirem alguns pares del regne animal que trenquen amb tots els tòpics sobre la paternitat masculina als quals estem acostumats, sent ells els que s’encarreguen més de la seva prole que les seves parelles femenines.
Pares protectors de nius aliens
En el cas dels mascles de l’abella Ceratina nigrolabiata, un tipus d’abelles que no viuen en rusc, aquests es queden vigilant el niu que ha fet la femella mentre ella busca aliment per a les seves larves. El més curiós és que, en el millor dels casos, només un 10% de les larves del niu són seves, ja que la femella s’aparella amb diferents mascles. En què els beneficia això? En el fet que mentre protegeixen les larves, tenen l’oportunitat d’estar prop de la mare i potser arribar a aparellar-se. En cas contrari, és possible que ni una larveta fos seva.
Femella de Ceratina nigrolabiata “demanant permís” a un mascle guardià per a entrar al niu i un altre mascle volant a la recerca de nius sense vigilància. Autor: Michael Mikát
Pares solidaris
Els mascles de Centropus grillii s’encarreguen d’incubar els ous i criar als pollets de la femella que els hi ha assignat. Com en el cas anterior, els ous poden ser tant seus com d’altres pares, ja que la femella pot haver-se aparellat fins amb 5 mascles. Mentre els mascles incuben i crien als pollets, perden entre un 17 i un 48% del temps que podrien emprar per a aparellar-se amb altres femelles. Tenen una descendència reduïda, però no sembla importar-los i fins i tot es fan càrrec de pollets de nius abandonats o que s’han quedat orfes. Les femelles construeixen un niu per cada mascle amb el qual s’han aparellat, reparteixen els ous entre els diferents nius i elles (més grans i fortes) passen a ser les guardianes de la zona, barallant-se amb qui faci falta per a protegir pares i fills.
Pares taxistes
Un cop s’aparella, el tòtil mascle (Alytes obstetricans) posa entre les seves potes posteriors el cordó d’ous fertilitzats que li cedeix la femella. Després, la femella segueix el seu camí i el mascle ha de transportar els ous durant aproximadament un mes, moment en el qual els ous fan eclosió mentre ell es dona un bany nocturn en alguna bassa que ha triat per a l’ocasió i s’allibera dels seus petits capgrossos. Fer de taxista li implica perdre agilitat per a la caça i convertir-se en una presa fàcil, ja que els ous tenen un color groguenc cridaner per als depredadors. Els seus ous són gelatinosos i sense closca, així que es creu que tanta molèstia és per a assegurar-se que cada cert temps reben suficient humitat. Si es deixessin a la seva sort en una tolla qualsevol i aquesta s’assequés, podrien morir fàcilment.
Una cosa similar ocorre amb algunes espècies de xinxa gegant aquàtica, com amb Abedus herberti. La femella enganxa els ous sobre les ales dels mascles, la qual cosa els impedeix volar, dificulta la caça i afavoreix que siguin més capturats per la fauna terrestre, ja que han de passar més temps prop de la superfície de les basses perquè els ous rebin suficient oxigen de l’aigua. Depenent de l’espècie, el mascle pot arribar a passar fins a un mes en aquesta situació. Finalment, els ous fan eclosió i pot desentendre’s de les larves, ja que saben viure soles a l’aigua. Com en el cas anterior, sense aquest sacrifici és probable que els ous no arribessin a fer eclosió.
Pares incubadora
En algunes espècies de peix gat, un cop es fertilitzen els ous, el mascle se’ls fica a la cavitat bucal i no menja fins que els petits són prou grans per a buscar menjar per si sols. Pot arribar a passar fins a dos mesos així i s’ha vist que els alevins són capaços de tornar a la boca del pare en cas de perill. La incubació bucal és molt beneficiosa per a la supervivència dels ous en no estar a la intempèrie. La poden dur a terme tant femelles com mascles, però depenent de l’espècie, mascle i femella comparteixen la custòdia dels seus fills o només la té un d’ells.
Un altre cas a mig camí entre l’anterior pare i el cas molt conegut dels cavallets de mar que s’“embarassen”, és el de la granota de Darwin (Rhinoderma darwinii). Una vegada fertilitzats els ous, els mascles els vigilen durant dues setmanes i, quan comencen a moure’s per estar molt desenvolupats, se’ls empassa abans que facin eclosió, guardant-los en un sac bucal (una ampliació de la boca). Els capgrossos es desenvolupen allà dins durant 6 a 8 setmanes, alimentant-se amb una substància nutritiva que segrega el pare. Finalment, fan la metamorfosi i es converteixen en mini granotes que el mascle “vomita” per a deixar que s’independitzin. La granota de Darwin és l’única espècie capaç de dur a terme aquest tipus d’estratègia reproductiva.
Els pares més sacrificats
Els pares de pingüí emperador són dels que pitjor ho passen, però tot sigui per a protegir els seus ous. Quan la mare pon l’ou, el transfereix al pare i se’n va a la mar per a alimentar-se i recuperar forces. Com que no fa niu, el pare posa l’ou sobre les seves potes per a evitar que toqui la superfície gelada de l’Antàrtida i ho cobreix amb el seu abdomen per a mantenir-lo calentet. Aquest sacrificat pare pot arribar a estar una mica més de dos mesos sense menjar i gairebé immòbil fins que torna la femella i tots dos poden fer-se càrrec del pollet, que sol néixer al poc. Si la femella triga més del compte a tornar, el pare és capaç de regurgitar una substància d’aspecte similar a la llet quallada per a alimentar al seu fill. En aquest procés, encara que dormi la major part del temps per a estalviar energia, el mascle pot arribar a perdre fins a la meitat del seu pes. Per sort, no passa tot el temps sol, ja que aquests pingüins viuen en colònia i els mascles incubadors formen grups en els quals s’arrauleixen per a mantenir la calor i s’alternen per a estar al centre.
Pares considerats
Dins dels mamífers també trobem alguns exemples de grans pares, com és el cas dels titís de l’espècie (Plecturocebus cupreus). Després del part, la femella queda exhausta, així que mentre es recupera, el mascle carrega amb la cria a la seva esquena i només li apropa a la mare quan ha de mamar. A més, també són els encarregats d’educar als seus fills i jugar amb ells. D’altra banda, encara que la mare no s’ocupi tant de les cries, sempre busca la proximitat del mascle i acaben formant parelles monògames durant molts anys. Els micos mussol també tenen un comportament similar.
Hi ha molts més exemples de grans pares al regne animal i tots sacrifiquen alguna cosa perquè els seus fills biològics o adoptius tirin endavant, igual que els pares humans. Hem d’agrair-los moltíssim, així que si podeu, aneu corrent a felicitar els vostres pares!
Felicitats, papà. Aquest article va per tu, que entre moltes altres coses, em vas deixar descobrir i acostar-me sense por als animals i el seu meravellós món.
Referències
Agencia Sinc. 2020. ¿Qué une a las parejas? Los titís cobrizos lo saben
Asturnatura. Alytes obstetricans (Laurenti, 1768)
BBC News. 2012. Peligra en Chile la única especie de anfibio donde los machos se preñan
Europa Press. Los monos búho son genéticamente monógamos
Langley L. 2018. Meet the Single Dads of the Animal World. National Geographic
Mikát M., Janošík L., Černá K., Matoušková E., Hadrava J., Bureš V., & Straka J. 2019. Polyandrous bee provides extended offspring care biparentally as an alternative to monandry based eusociality. Proceedings of the National Academy of Sciences. 116 (13) 6238-6243 https://www.pnas.org/content/116/13/6238
Safari I., Goymann W., & Kokko H. 2019. Male-only care and cuckoldry in black coucals: does parenting hamper sex life? Proceedings of the Royal Society B. Volume 286, Issue 1900